Quatre paraules sobre "Algú parla de mi"

Vaig començar “Algú parla de mi” l’any 2004, quan encara vivia a Barcelona. La vaig començar a bolígraf, perque en aquella època encara em negava a escriure cap primera versió sobre teclat. Durant un any vaig estar sense escriure una línea, perque havia arribat a Eivissa i tenia un milió de coses més importants a fer. Después, del 2006 a 2008, vaig recuperar-la, acabar-la, polir-la, la vaig reescriure quatre o cinc vegades, i vaig anar deixant còpies de versions diferents a diverses carpetes de l’ordinador i les versions se’m barrejaven –sempre he sigut l’antítesi a l’ordre-. Una vegada acabada, la vaig enviar a moltes editorials, a decenes de premis –vaig utilitzar l’impressora i el paper de l’oficina, on hi anava d’estranjis els diumenges-. Com a resposta, vaig rebre el silenci administratiu, la ignorància i el menysteniment. El llibre va acabar en un calaix i durant un parell d’anys em vaig considerar un ex-escriptor. Per circumstàncies absolutament atzaroses, aquest text s’ha convertit en un llibre.

“Algú parla de mi” no parla de mi però, evidentment, parla de mi. Parlar d’un mateix és una cosa avorridíssima a la qual els escriptors estan massa acostumats. Parlar dels altres, en canvi, és una forma més elegant de parlar de nosaltres mateixos. “Algú parla de mi” té com a protagonista a un home que és incapaç d’experimentar cap sentiment vers la gent que l’envolta i que intenta apaivagar la seva tristesa copulant amb totes les dones que es creuen en el seu camí. S’acostuma a comportar de manera miserable i, per aquest motiu, crec que els lectors s’hi poden sentir identificats.

M’han comentat que el millor d’aquesta novel·la són els personatges. Desenganyem-nos: una novel·la SÓN els personatges. La màxima aspiració d’un escriptor és escriure un text sense trama, argument ni personatges, i que tot es mantingui per la força de l’estil. Això només ho pot fer un geni, un Flaubert o un Joyce. Els mortals hem d’acatar les regles: crear uns personatges creïbles, aixecar una història, guanyar-nos al lector. Perque el lector és important. El lector és bàsic. Sense lector no hi ha llibre.

Els llibres han de parlar per si mateixos, sense intermediaris, així que jo prefereixo callar. “Algú parla de mi” es pot trobar a totes les llibreries a un preu molt raonable, uns 17 euros. Penseu que pot ser el darrer llibre que compreu en euros abans no tornem a les futures pessetes. Quan es produeixi el corralito, els tancs sortin al carrer i torni l’època de la fam i el fred, penseu que aquest llibre crema molt bé i pot ajudar-vos a estar calentons durant una estona.

I si voleu veure al seu escriptor –és a dir, a mi- en persona, podeu venir a la seva presentació a Barcelona, que serà aquest dijous 14 de juny, a les 19h30’, a la llibreria Taifa (c/ Verdi, 12).

Us espero.