viernes, 25 de mayo de 2012

Marcelo Bielsa i l'inútil afany de cercar un ordre al món.


Es poden comptar els grans de sorra d'una platja? Es pot preveure, quan es llença una moneda, si sortirà cara o creu? Es pot intentar establir una fórmula matemàtica que determini els moviments que provoca una bufada de vent sobre un camp de blat? Es pot convertir el paisatge de la natura en primavera en una fórmula matemàtica? No. La realitat és inabarcable, inabastable. Els antics savis jueus, a través de la càbala, volien sintetitzar la construcció de l'Univers a partir d'un número secret: els secrets del número pi, la proporció auria, els trucs amb els quals el Gran Enginyer va construir el món tangible.

Tots aquests intents han fracassat perque la vida, tossuda, conté elements incontrolables: l'atzar, la casualitat, la sort, la desgràcia. Cops imprevistos, que ens deixen fora de joc, que ens desconcerten. L'ésser humà, amb la seva intel·ligència, ha intentat minimitzar, en la mesura del que és possible, els elements de l'atzar. No obstant, és una batalla perduda.

El futbol, que és la Vida sobre un camp de gespa, també té elements incontrolables. Gran part de la bellesa del futbol consisteix en això. El futbol pot ser generós i acostuma a somriure als audaços, però també pot ser cruel i injust. No sempre guanya el millor ni qui més ho mereix. Tot i que en aquest joc hagi un important component de tècnica, tàctica i habilitat, també existeix un component de sort que fa saltar tots els pronòstics. Estem en mans de la Fortuna, que a vegades et somriu i a vegades et dona l'esquena, que t'aixeca al Cel o et pot enfonsar a la misèria.

La feina de l'entrenador de futbol és intentar minimitzar aquest component atzarós i fer tot el possible per a que la dinàmica natural del joc finalitzi en un triomf de l'equip propi. Hi ha mil teories al respecte, però si algú s'ha destacat per una sistematització obsessiva, per un intent desesperat de controlar allò que és incontrolable, és Marcelo Bielsa. El tècnic argentí és com Sísif, obcecat amb una missió impossible, condemnat a repetir una vegada rere altre el seu intent, sabent d'avantmà que la Vida, el Futbol, són inabastables. Una feina monstruosa que sembli que hagi afectat definitivament el seu caràcter, convertint-lo  en un home que és també una illa. Amb raó Bielsa és conegut com El Loco.


Hi ha quelcom de tràgic en l'afany impossible de Bielsa. Per a ell, aquest combat en pos de la lògica és una tortura, un suplici, un patiment. Només cal veure el seu comportament durant els partits. Crida, es desespera, rebufa, sua, es passa la mà pels cabells, camina com un sonàmbul, capcot, amb la ment emboirada per cabòries. Una imatge recurrent que s'ha convertit en un element comú en els vídeos televisius de 'El dia después'. Us deixo aquí dos exemples canònics. En el primer vídeo veiem el que seria el comportament “normal” de Bielsa a la banqueta, un partit qualsevol.



Els seus moviments repetitius i maníacs han provocat moments enormes, com la famosa seqüència de les “tretze passes” del partit contra el Villarreal i que va ser analitzat a GolTV.



Bielsa es deixa l'ànima a cada partit. Sap que un equip de futbol concentra l'alegria, la pena i la passió de milers de persones. Per respecte als afeccionats, Bielsa no es permet una derrota i, quan aquesta apareix, el sentiment de culpa -com si fos una heroi tràgic- l'aclapara. Ell és l'autor d'una frase terrible, demolidora, d'aquelles que t'encongeixen el cor:

¿Usted sabe que yo me 'muero' después de cada derrota? La semana siguiente es un infierno. No puedo jugar con mi hija, no puedo ir a comer con mis amigos. Es como si no mereciera esas alegrías cotidianas. Me siento inhabilitado para la felicidad por siete días”.

Una anècdota definitiva és la que recull el periodista Diego Torres al seu article 'Bielsa. El míster maldito' publicat a el diari El País:

Tenía 41 años en el verano de 1996 cuando se encontró viajando por Inglaterra para seguir a la Eurocopa. Uno de sus compañeros de jornada fue Jorge Valdano, viejo amigo que por entonces ejercía de entrenador, igual que él. Cierto día, Bielsa buscó la complicidad de su paisano planteándole una cuestión que le quemaba las entrañas.
-Después de perder un partido, ¿nunca has pensado en matarte?”.

I això és el que ens lliga amb aquella gran idea que afirma que el Futbol és l'Aprenentatge de la Decepció. Perque la vida sempre acaba amb una derrota definitiva. Perque el futbol serveix per familiaritzar-nos amb la pèrdua. Una idea que El Loco va plasmar en aquestes paraules:

Nosotros deberíamos aclararle a la mayoría que el éxito es una excepción. Los seres humanos de vez en cuando triunfan. Pero habitualmente desarrollan, combaten, se esfuerzan, y ganan de vez en cuando. Muy de vez en cuando”.

Bielsa sap de què parla quan parla de derrotes perque el seu palmarès és exigu, es redueix a dos campionats argentins -amb Newell's i Vélez Sarsfield- i l'or olímpic amb la selecció argentina a les Olimpíades d'Atenes 2004, però allà on ha estat ha deixat una petjada inesborrable entre jugadors i afició. Aquesta nit jugarà la final de la Copa del Rei contra el Barça i, aviat o sabrem, guanyarà o perdrà. Després del partit, com sempre, Bielsa es sentirà l'home més sol del món. Com quan finalitza un entrenament i els jugadors tornen els vestidors i ell gira el seu camí i desfà les seves passes, capcot, encapsulat en el seu món, un univers que té les dimensions exactes del seu cap.


Si voleu saber més coses de Bielsa, us podeu acostar a un blog dedicat exclusivament a ell: http://frasesbielsistas.blogspot.com.es/ . També podeu consultar bibliografia que existeix al seu voltant, inusualment nombrosa per a un entrenador de futbol: “La Vida por el fútbol. Marcelo Bielsa el último romántico” de Román Iucht, “Marcelo Bielsa. El secreto de un loco” d'Álex Marvel, “Lo suficientemente loco” d'Ariel Senosian, o “Las razones del Loco. Claves para entender a Marcelo Bielsa” de Federico Lareo.

Però el que és realment imprescindible és l'Informe Robinson dedicat al Loco. Un nou prodigi del periodisme esportiu i una nova prova de que el futbol és una excusa per parlar dels misteris irresolubles del món, la vida i les persones.

Salut i que guanyi el millor.

jueves, 10 de mayo de 2012

Morir de coses rares i altres massacres obreres


Els pobres són més lletjos. Qui ho dubta? Però no només això. De petit ja n'era molt conscient. Al meu barri havia molta gent lletja. En aquella època no havia correcció política i a les persones amb discapacitats, amb problemes intel·lectuals o de mobilitat els anomenàvem subnormals, retrassats, coixos i altres paraules que ara ens semblen molt agressives però que aleshores eren d'ús corrent. I recordo que, d'aquesta gent, al meu barri n'havia molta.

A tots els nens els impressiona vivament conèixer a persones amb alguna discapacitat greu o amb malalties rares. Recordo que de molts d'ells el que em sorprenia eren les seves ulleres -gruixudes, amb lents de pam- i les seves dents. També m'impressionava l'aspecte compungit dels pares, aclaparats per una maledicció que no entenien. Però el que era desolador eren les seves robes -velles, gastades, barates- i les seves cases, plenes de mobles foscos i vells, paper de paret sinistre, andròmines i fotografies atapeint els prestatges. A més de fills nascuts amb discapacitats, moltes d'aquelles famílies també acumulaven casos de càncers prematurs i altres calamitats. Semblaven senyalats per la fatalitat.

Tota aquella gent era molt humil, quasi sempre de classe treballadora, i ja de petit vaig relacionar els conceptes pobresa amb desgràcia i malaltia. Si Déu existia, estava clar que odiava aquesta gent. No és fins el pas del temps que m'he adonat que el que veia era els danys col·laterals de la industrialització accelerada del Pla de Desenvolupament franquista, i que els anys setanta van ser l'època daurada de la Catàstrofe Sanitària Provocada per Intoxicació Industrial (CSPII).

Quan es parla de massacres provocades per una industrialització assilvestrada i sense els mínims controls de seguretat sempre es posa l'exemple de Bhopal, a l'Índia (any 1984, 12.000 morts provocats per una fuita d'isocianat de metil d'una fàbrica de l'Union Carbide), però usualment s'oblida que el país canònic en aquest exemple és el Japó. L'accelaradíssima reconstrucció del país i el miracle econòmic durant els anys 50 i 60 es van consolidar sobre la muntanya de cadàvers que van deixar les intoxicacions de pobles sencers. La més espectacular va ser el síndrome de Minamata provocada per la fàbrica química Chisso, que durant dècades va abocar metilmercuri a les aigües de la badia de Minamata, una petita ciutat de l'illa de Kyushu. Un enverinament massiu que va tenir una gran repercussió gràcies al reportatge que va realitzar el fotògraf nord-americà Eugene Smith, que va retratar de manera corprenedora el dolor dels afectats.




                                            Testimonis de Minamata

Durant dècades, Chisso -amb el silenci i la complicitat del Govern japonès- va continuar abocant metilmercuri fins que l'any 1968, finalment, i pressionat per les protestes i l'opinió pública, les autoritats van admetre la relació directa entre la malaltia i la contaminació per mercuri. Però no va ser fins 1996 que els familiars dels 3.000 afectats van poder cobrar les indemnitzacions. La justícia no acostuma a tenir pressa quan es tracta de la salut de gent treballadora. La complicitat entre autoritats polítiques i empreses contaminants també és una constant.

I a l'Estat Espanyol? En aquest país, quan s'han produït casos d'aquesta mena, senzillament s'ha mirat cap a una altra banda, s'ha silenciat o ha quedat colcat en l'oceà d'indiferència que provoca tot allò que afecti a la salut pública -en aquest país res del que sigui important és prioritari-. Que jo sàpiga, l'únic cas on hi han sentènces en favor de les víctimes és la relativa als obrers de l'empresa Uralita que van morir amb els pulmons desfets després d'haver respirat amiant, una substància que està demostrat científicament que és cancerígena. Potser els jutges no ho tinguin tant clar, perque ha costat dècades que un tribunal hagi acceptat el que fa temps que els metges tenien claríssim: que si els obrers d'Uralita teníen una altíssima incidència de càncer no era per casualitat. A la fi, l'any 2010 es va produir la primera sentència en el que s'indemnitzava amb quatre milions d'euros als familiars dels obrers morts a la fàbrica Uralita de Cerdanyola del Vallès. En febrer del 2012 també s'indemnitzava per les morts dels treballadors d'Uralita a Getafe.

Continuen passant aquestes coses? Fa uns anys, el Centre Nacional d'Epideomologia va publicar el “mapa del càncer” d'Espanya i les seves conclusions eren reveladores. Si a l'Estat existeix una Capital del Càncer aquesta és Huelva, una ciutat que encapçala els rànquings de malalties oncològiques i de naixements de criatures amb malformacions. Tots els dits apunten al Polo Químico, un polígon industrial on estan instal·lades setze empreses químiques -Air Liquide, Algry, Aragonesas, Atlantic Copper, Cepsa, Enagás, Endesa, Ence, Cepsa Química, Fertiberia, FMC Foret, Repsol, Unión Fenosa, Huntsman Tioxide- on s'acumulen materials com urani 235 i 238, radó 222, poloni 210, radi 226 i plom 210, a d'unes basses de dipòsits de fosfats que es troben a un kilòmetre escàs del centre urbà de Huelva.

Col·lectius locals també denuncien que les autoritats sanitàries i polítiques volen disfressar el Síndrome de Sensibilitat Química amb altres malalties com al·lèrgies o fibromiàlgia. No obstant, és un secret a veus que Huelva té uns índex absolutament anòmals de càncer. Si voleu més informació, us deixo un article publica a El País sobre el “secret a veus” del “síndrome de Huelva” i un reportatge que es va emetre a Televisió Espanyola.


                                               Reportatge "El síndrome de Huelva"

Com diu un dels pescadors que apareix en aquest reportatge: “Estamos representados por basura, però nosotros somos más basuras porque lo consentimos”.

Per al Poder, la nostra vida no val una puta merda. Ni més ni menys.