Es poden comptar els grans de sorra d'una platja? Es pot preveure, quan es llença una moneda, si sortirà cara o creu? Es pot intentar establir una fórmula matemàtica que determini els moviments que provoca una bufada de vent sobre un camp de blat? Es pot convertir el paisatge de la natura en primavera en una fórmula matemàtica? No. La realitat és inabarcable, inabastable. Els antics savis jueus, a través de la càbala, volien sintetitzar la construcció de l'Univers a partir d'un número secret: els secrets del número pi, la proporció auria, els trucs amb els quals el Gran Enginyer va construir el món tangible.
Tots aquests intents han fracassat perque la vida, tossuda, conté elements incontrolables: l'atzar, la casualitat, la sort, la desgràcia. Cops imprevistos, que ens deixen fora de joc, que ens desconcerten. L'ésser humà, amb la seva intel·ligència, ha intentat minimitzar, en la mesura del que és possible, els elements de l'atzar. No obstant, és una batalla perduda.
El futbol, que és la Vida sobre un camp de gespa, també té elements incontrolables. Gran part de la bellesa del futbol consisteix en això. El futbol pot ser generós i acostuma a somriure als audaços, però també pot ser cruel i injust. No sempre guanya el millor ni qui més ho mereix. Tot i que en aquest joc hagi un important component de tècnica, tàctica i habilitat, també existeix un component de sort que fa saltar tots els pronòstics. Estem en mans de la Fortuna, que a vegades et somriu i a vegades et dona l'esquena, que t'aixeca al Cel o et pot enfonsar a la misèria.
La feina de l'entrenador de futbol és intentar minimitzar aquest component atzarós i fer tot el possible per a que la dinàmica natural del joc finalitzi en un triomf de l'equip propi. Hi ha mil teories al respecte, però si algú s'ha destacat per una sistematització obsessiva, per un intent desesperat de controlar allò que és incontrolable, és Marcelo Bielsa. El tècnic argentí és com Sísif, obcecat amb una missió impossible, condemnat a repetir una vegada rere altre el seu intent, sabent d'avantmà que la Vida, el Futbol, són inabastables. Una feina monstruosa que sembli que hagi afectat definitivament el seu caràcter, convertint-lo en un home que és també una illa. Amb raó Bielsa és conegut com El Loco.
Hi ha quelcom de tràgic en l'afany impossible de Bielsa. Per a ell, aquest combat en pos de la lògica és una tortura, un suplici, un patiment. Només cal veure el seu comportament durant els partits. Crida, es desespera, rebufa, sua, es passa la mà pels cabells, camina com un sonàmbul, capcot, amb la ment emboirada per cabòries. Una imatge recurrent que s'ha convertit en un element comú en els vídeos televisius de 'El dia después'. Us deixo aquí dos exemples canònics. En el primer vídeo veiem el que seria el comportament “normal” de Bielsa a la banqueta, un partit qualsevol.
Els seus moviments repetitius i maníacs han provocat moments enormes, com la famosa seqüència de les “tretze passes” del partit contra el Villarreal i que va ser analitzat a GolTV.
Bielsa es deixa l'ànima a cada partit. Sap que un equip de futbol concentra l'alegria, la pena i la passió de milers de persones. Per respecte als afeccionats, Bielsa no es permet una derrota i, quan aquesta apareix, el sentiment de culpa -com si fos una heroi tràgic- l'aclapara. Ell és l'autor d'una frase terrible, demolidora, d'aquelles que t'encongeixen el cor:
“¿Usted sabe que yo me 'muero' después de cada derrota? La semana siguiente es un infierno. No puedo jugar con mi hija, no puedo ir a comer con mis amigos. Es como si no mereciera esas alegrías cotidianas. Me siento inhabilitado para la felicidad por siete días”.
Una anècdota definitiva és la que recull el periodista Diego Torres al seu article 'Bielsa. El míster maldito' publicat a el diari El País:
“Tenía 41 años en el verano de 1996 cuando se encontró viajando por Inglaterra para seguir a la Eurocopa. Uno de sus compañeros de jornada fue Jorge Valdano, viejo amigo que por entonces ejercía de entrenador, igual que él. Cierto día, Bielsa buscó la complicidad de su paisano planteándole una cuestión que le quemaba las entrañas.
-Después de perder un partido, ¿nunca has pensado en matarte?”.
I això és el que ens lliga amb aquella gran idea que afirma que el Futbol és l'Aprenentatge de la Decepció. Perque la vida sempre acaba amb una derrota definitiva. Perque el futbol serveix per familiaritzar-nos amb la pèrdua. Una idea que El Loco va plasmar en aquestes paraules:
“Nosotros deberíamos aclararle a la mayoría que el éxito es una excepción. Los seres humanos de vez en cuando triunfan. Pero habitualmente desarrollan, combaten, se esfuerzan, y ganan de vez en cuando. Muy de vez en cuando”.
Bielsa sap de què parla quan parla de derrotes perque el seu palmarès és exigu, es redueix a dos campionats argentins -amb Newell's i Vélez Sarsfield- i l'or olímpic amb la selecció argentina a les Olimpíades d'Atenes 2004, però allà on ha estat ha deixat una petjada inesborrable entre jugadors i afició. Aquesta nit jugarà la final de la Copa del Rei contra el Barça i, aviat o sabrem, guanyarà o perdrà. Després del partit, com sempre, Bielsa es sentirà l'home més sol del món. Com quan finalitza un entrenament i els jugadors tornen els vestidors i ell gira el seu camí i desfà les seves passes, capcot, encapsulat en el seu món, un univers que té les dimensions exactes del seu cap.
Si voleu saber més coses de Bielsa, us podeu acostar a un blog dedicat exclusivament a ell: http://frasesbielsistas.blogspot.com.es/ . També podeu consultar bibliografia que existeix al seu voltant, inusualment nombrosa per a un entrenador de futbol: “La Vida por el fútbol. Marcelo Bielsa el último romántico” de Román Iucht, “Marcelo Bielsa. El secreto de un loco” d'Álex Marvel, “Lo suficientemente loco” d'Ariel Senosian, o “Las razones del Loco. Claves para entender a Marcelo Bielsa” de Federico Lareo.
Però el que és realment imprescindible és l'Informe Robinson dedicat al Loco. Un nou prodigi del periodisme esportiu i una nova prova de que el futbol és una excusa per parlar dels misteris irresolubles del món, la vida i les persones.
Salut i que guanyi el millor.
