martes, 10 de abril de 2012

Escoltar als qui tornen d'un llarg viatge. Petit homenatge a Josele Santiago.


Antigament, als qui tornaven d'un llarg viatge se'ls escoltava amb respecte. Així, Ulisses al tornar d'Ítaca o Marco Polo al arribar dels seus viatges a l'Orient, van ser vistos pels seus paisans com a persones sàvies que havien vist el que ningú havia vist abans, eren supervivents, homes colrats per experiències inèdites, éssers que tenien un coneixement especial i que anaven un pas per endavant.

Avui en dia, ja no és possible fer viatges d'aquesta mena. Viatjar no implicar jugar-se la vida o arribar a conèixer els misteris del món sinó, com a molt, tornar amb moltes fotografies divertides per penjar al facebook o una llarga llista d'anècdotes per explicar a la sobretaula. La noció de viatge que es tenia antigament ja no existeix. Ja no existeixen terrenys desconeguts ni zones d'ombra, ni regions de les quals ningú torni, ni exploradors que s'endinsin al cor de les tenebres. Els únics que a dia d'avui encara fan això, els únics que podem dir que emprenen viatges dels quals no saben ni en tornaran, sols els qui inicien el llarg, dur i atormentat viatge de l'heroïna.

En un món on la noció de perill ja quasi no existeix, on es practiquen els esports de risc per matar l'avorriment i on l'ús de les drogues recreatives s'ha vulgaritzat, els heroïnòmans són els últims autèntics viatgers. Iniciar el viatge de l'heroïna implica cremar les naus, trencar els ponts amb el passat, començar un camí llarg que ningú sap si tindrà final, renunciar a la vida tal i com l'hem conegut fins ara sabent que, probablement, la mort serà l'única recompensa. Començar amb l'heroïna és repetir l'experiència d'aquells mariners que, un matí, van pujar-se al buc de Magallanes per donar la volta al món i que, tres anys més tard, van arribar a casa destruïts, irreconeixibles i sense dents per culpa de l'escorbut, però sabent que els seus ulls havien vist allò que ningú havia vist. L'heroïna és fer taula rasa. Ningú ho ha explicat millor que el director de cinema i heroïnòman Ivan Zulueta a l'imprescindible documental Iván Z. Aquí, a més de parlar de la seva pel·lícula Arrebato, a partir del minut 10 Zulueta ens explica la decisió conscient de començar amb l'heroïna, la droga més exigent: “Era una cosa para más tarde, era l'última frontera (...) y lo sabíamos. Era incompatible con follar. Era incompatible con ir al cine. Era incompatible con viajar. Era incompatible con moverse... Era l'última etapa”.



Molts es queden el camí. Molts tornen però els seus paisans no els reconeixen i es veuen obligats a tornar a fer el viatge. Altres aconsegueixen tornar i, una vegada aquí, començar una nova vida. Per sempre més seran els homes que van tornar del llarg viatge de l'heroïna, de la mateixa manera que Ulises sempre va ser, pels seus compatriotes, l'home que va tornar de la guerra de Troia.

Les persones que han tornat d'aquest viatge tenen coses interessants i profundes que dir. Saben molt de la pèrdua perque han perdut a molts amics pel camí, però també tenen l'alegria de saber-se uns supervivents, d'haver tornat amb vida, de poder-ho explicar. Hi ha qui s'explicarà millor i qui amb prou feines podrà barbotejar unes reflexions, però tots ells tenen una història interessant que explicar. I, si es dona la circumstància que aquesta persona té una especial sensibilitat artística, escoltar-lo pot resultar un autèntic plaer.

Escric això mentre escolto a Josele Santiago, una d'aquestes persones que ha tornat amb vida del tortuós viatge de l'heroïna. Des de que l'any 2004 va iniciar la seva carrera en solitari després de la seva etapa a Los Enemigos, Josele ens ha deixat quatre grans discos i, especialment, dos treballs extraordinaris: Las golondrinas, etcétera (2004) i Loco encontrao (2008). Los Enemigos eren un gran grup i tenien actitud, que és el més important per a una banda, però les cançons de Santiago en solitari tenen un plus difícil d'explicar. Són cançons que tenen la passió i la intensitat de qui ha mirat als ulls a la mort, de qui ha vist morir als amics, és el mariner que ha sobreviscut mil naufragis i que, ja vell, explica les seves històries a qui les vulgui escoltar. Cançons precioses com 'Vuelo de volar', on el madrileny s'imagina volant en avioneta i anant al cel a visitar als amics que es van quedar en el camí.



Aquesta història té un final feliç i és que Josele Santiago continua viu, continua fent cançons i, pel que sembla, les coses li funcionen. En una entrevista al suplement cultural de La Vanguardia parlava de la seva nova vida a... ¡¡¡¡Castelldefels!!!! Santiago viu prop de la platja amb la seva dona, de qui està molt enamorat, ha deixat l'alcohol i el tabac, i li agrada passejar amb els seus gossos, i gaudeix de la platja a l'hivern, i és un home relativament feliç, tot el feliç que pot ser un home que ha tornat d'un viatge d'aquestes característiques. L'àngel de l'amor l'ha tocat per redimir-lo i se'n va al cinema del centre comercial i demana un gelat, i somriu quan li toca el vent del mar a la cara i somriu tots i cadascun dels dies en els que veu sortir el sol. El disc Loco encontrao està ple de cançons d'amor com la que aquí us deixo, 'Fresa i limón'. També us deixo una altra cançó extraordinària, 'Mi prima i sus pinceles', del disc Las golondrinas, etcétera. Dos cançons que demostren que cal escoltar sempre a tots aquells qui han tornat d'un llarg viatge. Un viatge que pot acabar, fins i tot, en un lloc tant improbable com Castelldefels, un poble on mai hauria imaginat trobar-me a algú com el senyor Santiago.



No hay comentarios:

Publicar un comentario